“El síndrome d’Orpesa” no és cap malaltia fictícia. El diari El Mundo en l’edició de Castelló del passat 22 de febrer de 2009 publicava que a l’Hospital General de Castelló de la Plana diversos psiquiatres havien detectat una patologia a un grup de pacients procedents la gran majoria d’Orpesa.
Els afectats tenien diverses característiques en comú: eren nouvinguts que havien triat Orpesa com a lloc de residència i treball. Per tant, feien la seua vida a una ciutat nova per a ells i estaven sols perquè havien deixat la seua família enrrere. Es podria parlar del síndrome d’Ulises, però aquesta patologia no té res a veure en la nostàlgia per haver abandonat una ciutat, sinó que està relacionada amb la inexistència d’una xarxa de protecció social en el seu entorn.
El psiquiatra Juan Ángel Ramos del Àrea de Salut del centre mèdic va explicar que el síndrome “afecta per igual a homes i dones, a joves i majors… Però hi ha una característica especial. Es tracta de persones espanyoles (es dóna, però no tant en immigrants) que fa anys van venir a viure a Orpesa deixant enrere família, amics, etc., buscant l’elevat nivell de vida que els permetia treballar en el sector de la construcció”. Aquesta és la clau que diferencia el quadre clínic orpesí del que es podria patir a qualsevol ciutat nova: els afectats no són estrangers i tots han vingut a treballar per la forta demananda del sector inmobiliari. L’Hospital de Castelló explica que el el 50% dels orpesins que acudeixen al psicòleg tenen el mateix mal.
Segons el pròpi doctor l’absència de xarxes socials es deu a que l’augment de població censada ha sigut molt heterogeni, ja que els nouvinguts eren de països (sobretot magrebins i de l’est d’Europa) i de comunitats autònomes molt diverses a més de diferents races i religions. “Davant aquesta situació, és molt difícil que es creuen xarxes socials, comunitats humanes. En definitiva, no existeix societat com a tal. Si tot va bé, no hi ha problema; però quan les coses es capgiren, tots busquem recolzament en les nostres arrels. En determinats punts d’Oropesa -segueix Ramos- això és molt difícil d’aconseguir i provoca estrès, ansietat, disputes veïnals…”.
Ramos va diferenciar el cas d’Orpesa dels d’altres poblacions en què en la majoria de llocs “en la majoria de llocs es produeix un fenomen d’agrupament social (per nacionalitat, per religió, per raça…) que aquí no es dóna. En casos de drama humà, aquest agrupament social, aquesta xarxa, és la que evita la depressió, la que substitueix en un moment donat la comprensió i ajuda d’un ser estimat. Però pel que hem observat, no existeixen xarxes socials en la comunitat flotant d’Orpesa».
Orpesa, la crisi d'un model de ciutat 